Marató de sèries, un oxímoron?

Sembla que hi ha unes noves maratons que cada cop estan més presents, i que curiosament no impliquen moure’s molt per arribar lluny sinó tot el contrari. Binge-watching en diuen.

 

D’acord: plantejar-se l’estiu com un temps per a fer coses per les quals no tenim gaire temps la resta de l’any sembla un bon pla. Però totes les coses mereixen el mateix protagonisme i la mateixa quantitat d’hores?

 

A dia d’avui sembla que hi ha milions de sèries que s’han de veure, temporades que s’han de consumir d’una atacada, un munt de vídeos que s’acumulen en la llista de pendents, etc. Però, si aquesta llista és infinita, vol dir que l’acabarem algun dia? No apareixeran cada cop altres coses noves que haurem de veure ràpid per estar al dia? No estarem sempre amb coses pendents? Amb la sensació que no hi dediquem suficient temps?

 

 

Si a més, consumim tots aquests “continguts” com si d’una competició es tractés, com tenim temps de gaudir-los? D’assaborir-ne alguns moments?

No passa que, poc després d’haver vist una temporada sencera en un dia, recordes pocs detalls, pocs personatges, poques escenes importants, i només et queden en el record algunes idees generals? Que no saps dir gaire si et va agradar o no perquè recordes més el que ha dit la resta que el que tu has pensat en el moment?

O inclús veus coses que ja havies vist però fins que no passa una bona estona, no te n’adones que ja les havies vistes?

 

 

Potser si durant l’any el temps que tenim no el dediquem a aquestes coses precisament per no perdre’l, perdre’l a l’estiu tampoc no té sentit?

 

I és que en aquestes maratons, els temps passa i passa i passa i realment no hi ha cap tipus de moviment.

Comenta