La Tele

Té coses guapes

Hi ha programes que ens informen d’històries interessants i podem saber què passa al món –el d’aquí i el d’allà.
A l’endemà a l’Insti, estarem al dia i podrem comentar la sèrie o el partit de futbol.
Si estem molt cansats, podem relaxar-nos i desconnectar unes quantes neurones del cervell.
Pot fer companyia una tarda que no sabem què fer.


Però…

  • De vegades no informen sinó que ens desinformen; ens mostren les coses de la manera que volen. Els que som tranquils, fem les coses bé o som solidaris no hi sortim mai; sempre que apareixem els joves és trencant coses, fent assetjament, fumant porros o fent vés a saber què…
  • A vegades no sabem si mirem la tele perquè estem cansats o estem cansats de tant mirar-la i no fer res.
  • Alguns programes es passen de la ratlla; sota l’excusa de fer riure o entretenir, es passen pel folre el respecte, la intimitat, dir les coses ben dites… I tampoc és això!
  • Ens treuen el temps per parlar o estar amb la family: comentar com ens ha anat el dia, parlar d’allò que ens ratlla i d’allò que ens agradaria…
  • Si no anem amb compte, al pas que anem, ens posaran una tele penjada a un pi del parc o en el vestidor del gimnàs… Sembla que vulguin que no ens quedi ni un sol espai sense una pantalla (i com més gran, millor). Si no, fixa-t’hi; n’estan posant als camps de futbol, a les parades de l’autobús o metro, a la perruqueria, als bars, a dins dels cotxes, a la disco…

La fan servir per vendre’ns la moto

Sembla que haguem d’estar igual de guapos –si és que a allò se li pot dir bellesa– que les xatis o els xatos que surten als anuncis i als programes. Això pot fer-nos sentir malament i, fins i tot, ferir-nos:

  • Que no tenen cap gra a la cara?
  • No suen ni es despentinen?
  • Per què no posen persones normals –sense cossos de plàstic– a la publicitat o als programes?

Volen crear-nos la necessitat d’anar a la moda, i que ens sembli que la roba o les bambes que tenim ja no valen.

Hem de tenir l’últim mòbil, l’últim mp4 del mercat…

  • Segur que cal?
  • No pot ser que ja en tinguem prou amb el que tenim?

Hi ha programes que van d’interactius – “Envia’ns 50 SMS i vota!” –, però el que els interessa són els nostres calés.

Sovint no paren de foradar-nos el cap amb publicitat encoberta – “Que bo que és el suc MocoSol” (programa El Gran Primo), “L’Acadèmia us regala aquesta càmera extraplana amb superzoom i supermegues” (programa Operación Fiasco). Potser perquè es pensen que no sabem el que és la publicitat indirecta i la subliminal.

Si sóc noia
Em faran creure que m’ho he de prendre tot light, que m’he d’operar, o que només a nosaltres ens toca posar la rentadora… I jo m’ho crec?
Si sóc noi
Em faran creure que si tinc un cotxe que costa una pasta tindré llibertat i em pujarà a l’Everest, que m’haig de barallar a mastegots per qualsevol bajanada, que no conec els sentiments… I jo m’ho crec?

 

Posats a mirar-la

Quan veiem anuncis hem de pensar que van per nosaltres –tenim tendència a pensar que només mengen l’olla a l’altra gent– i analitzar quina moto ens venen i com:
Aquí em diuen que amb aquesta colònia o beguda lligaré un munt…
En aquest que els que no tenen cotxe som troglodites…
Si bec Caca-cola els meus pares tornaran a estar junts i m’escolliran capità de l’equip de bàsquet…
Si tenim pensat passar la tarda mirant la final de la Copa o una pel·li, podem preparar un pica-pica i convidar col·legues per passar junts la vetllada.
Així mentre no marquen cap gol ni maten el dolent, podem preparar alguna idea genial: fer una excursió, preparar una calçotada o una lligueta de futbol sala?
Siguem nosaltres els que triem els programes i què volem veure; no hem de deixar que decideixin què hem de veure.
Ens podem decantar –almenys de tant en tant– per la programació que ens aporta coneixements o reflexions:
Com un documental sobre l’Àfrica subsahariana.
Un debat amb visions oposades sobre un fet que tingui a veure amb nosaltres (com el botellot).
Algun programa que ens faci riure criticant l’actualitat .
Procurem que no ens robin estones amb els nostres amics i amigues, o de fer coses que no sigui estar asseguts en una cadira.
Participem i prenem una postura activa –nosaltres tenim molt a veure en el que fan i el que no!– exigint programes de qualitat (sobretot si és la tele pública).
No hem de veure res que vagi en contra dels nostres principis: com ara programes que ens treuen als joves com si tots fóssim idiotes o superguais.
Escrivim als programes per queixar-nos o a les empreses amb anuncis que ens prenguin el pèl.
No siguem només espectadors (com si només estiguéssim a l’expectativa del que ens donen, sense poder fer res).
Si ens avorrim a un bar, al metro o a una sala d’espera, no ens quedem estamordits amb la tele i observem la gent o pensem en allò que tenim pendent.
Quan sopem o dinem, alimentem-nos de verdura + macarrons + converses, i no de la tele-amb-patates.


Anem al lloro si…

…El primer que fem en arribar a casa és engegar la tele, per allò de sentir-nos acompanyats…

  • Millor que ens busquem una mascota o col·legues amb els que puguem compartir coses.

…Cada vegada passem més estones davant la “caixa tonta”…

  • Pensem en què podríem ocupar les neurones que valgui més la pena: a conèixer què passa al món i què es pot fer per millorar-lo? A aprendre a tocar un instrument o parlar anglès? A jugar a algun esport d’equip?

…Ens baixa el rendiment a l’Insti perquè ens quedem badant fins a les tantes de la nit mirant-la…

  • Desconnectem l’antena si la tenim a l’habitació o traguem-la d’allà.