Molts de nosaltres sentim atracció per algú del nostre sexe. I això quan som joves es quan apareix (quan ets un nen o una nena, estàs per altres coses).

Sovint sembla que l'homosexualitat no existeix (el color de la pell es veu, però la nostra orientació sexual –com és íntima– no ) i de vegades sembla com si estigués malament (per això hi ha qui empra la paraula maricón com si fos un insult).

És molt normal també, que poguem tenir dubtes sobre la nostra orientació sexual. De vegades podem sentir una atracció sexual cap a algú del mateix sexe, o inclús mantenir algun tipus de relació sexual amb aquella persona, i això no vol dir que siguem homsexuals: forma part d'un aprenentatge.

Ens poden passar coses com ara:

• Els companys de classe comencen a fer brometes sobre les ties, i jo segueixo el rotllo però –en realitat– no me n'ha agradat mai cap de noia.
• Quan la mare em diu que ja m'estic fent gran i “de dona a dona” m'explica coses de les relacions sexuals amb els homes, o ens fa preguntetes sobre el Max...o el Pere... jo li diria: “Mama, a mi ni en Max, ni en Pere... És que jo li faria un petó a la Sílvia, que no deixo de pensar en ella”.
• No tinc clar què em passa, però noto que el que jo sento, és inexistent per als ulls dels altres.
• Em fa patir que els altres sàpiguen què és el que realment m'atrau.
• Tinc por que se'n fotin de mi i em diguin bollera.
• No tinc clar si m'agrada o no l'Àlex, però els pensaments que tinc amb ell...

Sentir atracció sexual o amor per persones del nostre sexe, no ens ha de fer cap por:
           Ni és dolent –ho és l'empresari que explota immigrants sense papers.
           Ni estem malalts –ho està qui no accepta que les persones som diferents.
           Ni anem contranatura –hi va la part del món que deixa morir de gana a una altra.

Cadascun de nosaltres tenim la nostra personalitat característica, i la nostra orientació del desig sexual i/o afectiu. Si la nostra elecció sexual no és la majoritària –l'heterosexual– ens haurem de prendre un temps per sentir-nos còmodes amb els nostres sentiments, fins a poder viure una sexualitat sense secrets ni problemes.

• Sempre hi haurà algú que ens posi mala cara o ens faci el típic comentari  estúpid. Haurem d'aprendre a passar d'aquesta gent...
• Com també d'algunes persones de l'església que parlen de nosaltres com si fóssim estranyes o estranys (tenim la pell verda i dues antenes al cap?)
• Curiosament opinen de la família o de el sexe quan ni es casen, ni tenen fills, ni mantenen relacions sexuals... Està bé que prenguin l'opció que vulguin, però que ens respectin com nosaltres ho fem amb ells i elles (si tothom fes igual s'acabaria l'espècie humana).

Tenim el dret a viure la nostra sexualitat lliurement, de la forma més gratificant. Però, això sí, sempre respectant els desitjos de les altres persones.

Les lleis, a diferència d'altres països del món, ens protegeixen i ens emparen. Per sort, a la nostra societat cada vegada es respecta més les diferències individuals i les diferents opcions sexuals.

Algunes vegades SOM (forma part de la nostra personalitat):

I altres vegades ESTEM (només té a veure amb un moment donat de la nostra vida):

La veritat és que ens venen moltes motos:

• La noia ha de ser presumida, fleuma i submisa.
• El noi ha de ser macho ibérico, dur i viril.
• Les lesbis són marimachos i camioneres.
• Els gais tenen ploma i són efeminats.

Ser lesbiana no té res a veure amb ser femenina o no, ni ser gai amb ser masculí o no. Però què és ser femenina o masculí:

• Una noia a qui li agrada practicar judo, no és femenina?
• Un noi que és sensible i li afecten molt les coses, no és masculí?

Persones dures i toves, insensibles i hipersensibles, efeminades i vitaminades... hi ha hèteros, homos i bi.

• Estar bé recordar que les persones que tenim aquesta orientació sexual no som una minoria tan minoria com ens volen fer creure.
• Podem prendre dues postures:
  1. Decidir que no ens val la pena donar-ho a conèixer i viure la nostra sexualitat d'una forma amagada.
  2. Voler lluitar per normalitzar aquesta situació, i mostrar-nos tal com som (és fàcil que ens trobem amb més acollida de la prevista, però també que haguem d'enfrontar-nos a més problemes).
• Moltes persones –una tieta lesbiana, un amic gai...– no han amagat la seva identitat sexual. Així han ajudat a construir una societat més respectuosa amb les diferents maneres de viure.
• Ens serà útil llegir llibres, mirar pel·lis (les porno, justament no...), demanar ajut a professionals i/o assessorar-nos a casals o associacions de persones lesbianes, gais o transsexuals.
• Evitem fomentar els tòpics i no caiem en l'esclavitud de l'estètica (ni de tia barbie ni de tio musculets) i donem-li importància a trepitjar fort a la vida.
• Recordem que la sexualitat i la reproducció no tenen perquè tenir relació. La reproducció no és la funció principal de la sexualitat –que és el plaer–, sinó una més. No oblidem que actualment hi ha altres maneres d'exercir la paternitat o la maternitat que no és la parella de l'home i la dona.
• Explicar i compartir què ens passa, què sentim i com som, ens ajudarà a viure més tranquil·lament, a acceptar-nos tal com som i a assumir el nostre desig sexual d'una manera més natural –malgrat no sigui el majoritari.

Amb els amics i les amigues

Un amic o una amiga és aquell/a que ens escolta, ens entén, es preocupa pel què ens passa, ens respecta... en definitiva: que ens estima.
Si es tracta d'una bona amiga o un bon amic, segur que ens entendrà i nosaltres ens sentirem molt més a gust amb ella.
I si li expliquem i deixa de ser-ho?

Si al cap d'un temps encara no ho ha paït, segurament voldrà dir que no era un/a verdader/a amic/ga. Ja ens anirem envoltant de persones que ens apreciïn de veres. No ens haurem equivocat de dir-li, sinó potser d'haver-lo considerat amic o amiga.

Amb la família

Parlar-ho amb la família, sempre serà difícil, però ens ajudarà si els de casa ho entenen (és el que sol passar normalment!). Si és així, veurem com una angoixa forta s'acomiada de nosaltres...

Com de famílies n'hi ha de moltes menes: txapades a l'antiga, bohèmies, només de la mare o el pare, de pares separats, de molt religioses o molt hippies...Haurem de saber escollir el moment més oportú per encetar el tema.

La primera reacció acostuma a ser de xoc, impulsiva o precipitada, però després s'obre l'espai per a la comprensió. Ens pot ser molt útil tenir a mà material informatiu que fan diferents col·lectius, com ara l'Associació de pares i mares de fills gais i lesbianes.

Si no ho veiem clar, podem optar per no explicar-ho, o explicar-ho una mica més endavant, quan siguem més grandets o ens sentim preparats per fer-ho...

Al poble, al barri

En una població petita –on tot és més visible– a vegades la gent està molt (massa) pendent del què fem o deixem de fer.
Potser la moral és més tancada que en una ciutat on tothom és més anònim i on passa i es veu de tot (hi ha més diversitat).
Si vivim en un poble, plantegem-nos si serem capaços i capaces d'aguantar possibles prejudicis; o si volem expressar-nos lliurement a un lloc on no ens coneguin; o si preferim fer-ho públic més endavant, quan tinguem la suficient fortalesa i maduresa com per no haver d'amagar res a ningú.
A alguns cercles (universitat, ambient artístics...) hi ha més respecte; potser és un bon lloc per començar...

Abans que res, li hem d'agrair la sinceritat i valentia dipositada en nosaltres. Vol dir que ens valora com a persones i que li inspirem confiança.
També ens pot servir per entendre altres formes de sentir i viure i –d'aquesta manera– enriquir-nos.

• Si la nostra amiga ens ho demana, acompanyem-la a casals o associacions de persones homo, bi o transsexuals, perquè trobi persones amb la seva situació i pugui aprendre i compartir.
• Si ens costa acceptar que el/la col·lega de tota la vida és lesbiana o gai, però ens l'estimem de debò, podem parlar, llegir o consultar sobre aquest tema per obrir la nostra ment. Podem aprofitar per conèixer coses noves!.