Molts dels videojocs actuals tenen un grau alt de violència i competitivitat, a vegades de forma molt explícita, a vegades més encoberta. Sembla que aquests elements estan en augment en les històries representades en les que ens submergim quan hi juguem.

 

Si passem moltes hores jugant a aquest tipus de jocs electrònics, només estem passant el temps? Només ens entretenen?

 

Els videojocs ofereixen infinites opcions per entretenir-se, però aquesta ‘diversió’ és només això?

 

Com tot el què fem a la vida, els jocs electrònics són també un aprenentatge i permeten assimilar valors i transferir-los, després, a la vida real. Però més enllà del fet que si aprenem a ser agressius i competitius dins els jocs electrònics, també ho serem en la nostra quotidianitat, el més perillós és que cada vegada ens sorprenen menys els escenaris de violència, de guerra o de l’ús ‘normalitzat’ de les armes quan ho observem al món real.

 

Algunes de les armes que apareixen a alguns videojocs, són representacions d’armes reals?

 

El què plantegem és que les històries de guerra, armes o violació dels drets humans que apareixen en els relats de molts jocs electrònics ajuden a familiaritzar-nos amb aquests aspectes com si fóssin naturals i inevitables. Quan detectem aquestes situacions al món real, sovint, ja no ens impacten i les deixem passar com si no hi poguéssim posar cap remei, assumint-les de forma normalitzada.

 

Creieu que algú es beneficia de la nostra insensibilitat i de la naturalitat amb la que observem l’existència d’armes al món?

 

Quin és el preu que paguem pel nostre entreteniment?