Videojocs

Els videojocs fa moltes dècades que existeixen i actualment son una de les opcions preferida per invertir el temps lliure de moltíssimes persones, per tant cada cop ocupen més espai a la nostra societat. A més, s’adapten constantment a nous suports, evolucionen cap a noves maneres de jugar, s’estenen cap a d’altres pràctiques com els e-sports o els gamelays, inclouen més opcions de micro-pagaments… Els videojocs son molts i venen en moltes formes i suport, son en definitiva qualsevol joc que es pugui jugar en qualsevol pantalla (consola, ordinador, tauleta, telèfon mòbil…).

Diuen, diuen…

Diuen que els videojocs “són com una droga”; “que els i les adolescents hi estan massa enganxats i han deixat de fer coses d’adolescents”; “que no aporten res de bo”, “que si jugues molt t’afectarà a la vista” o “que et pots acabar gastant molts diners”.

Però aquests discursos, xoquen amb altres com aquells que diuen que “els videojocs són el futur”; “que jugant pots aprendre habilitats que són valuoses al mercat laboral”; “que et permeten imaginar altres mons”, “que la majoria de videojocs són gratuïts” o “que darrera d’una pantalla totes som iguals”.

Els critiquen per…

És fàcil que el temps que hi passem se’ns en vagi de els mans. I deixem de fer altres coses perquè hi dediquem moltes hores. I a vegades tan importants són les coses que hem de fer obligatòriament com fer els deures o estudiar, o fer les tasques de casa que ens toqui fer; com aquelles que no són obligatòries però ens agrada fer com llegir un llibre, anar a visitar a l’àvia o quedar amb les col·legues per baixar a la plaça.

Amb les amistats ens trobem als jocs i també fem noves relacions a través de les pantalles, així que se’ns fa més difícil el veure’ns, quedar i conèixer gent cara a cara. És cert que no podem dir que coneixem a algú fins que el o la veiem cara a cara, però també és cert que el món en línia ens permet connectar i contactar amb gent que d’una altra manera difícilment hauríem conegut i amb qui potser hi compartim inquietuds, gustos o maneres de veure el món.

Poden fer gastar molts diners! Cada cop hi ha més videojocs que inclouen micropagaments (també aquells minijocs del mòbil que fem servir per passar el temps), que necessiten d’extensions per a gaudir de l’experiència, que demanen posar diners reals per a fer-hi compres… Ens animen a gastar en el moment en que estem més implicades en el joc i ho fan difícil perquè portem els comptes.

Poden influir en conflictes a casa, perquè a vegades ens podem discutir amb la nostra germana o germà per la consola, o potser no anem a sopar a la primera que ens criden.

Tot i que aquestes crítiques son reals i importants de tenir en compte, també n’hi ha d’altres que culpen als videojocs indiscriminadament:

Diuen que els i les joves cada cop són més agressius per culpa dels videojocs. Però sovint no diuen que és la societat qui cada cop és més agressiva i violenta, i que no només té a veure amb els vídeojocs, sinó també amb les sèries o les pel·lícules per exemple.
Hi ha qui atribueix als videojocs suposats mals a la vista. O qualsevol altra dolència com mal de cap, mal d’esquena, mal de panxa o fins i tot haver-se refredat!
Son els responsables del cansament de joves i adolescents perquè el seu ús afecta directament a les hores de son (i realment ho fan!), però obvien que hi ha altres coses que poden provocar que la gent dormi menys: l’ús d’altres pantalles (no només els videojocs!) o les preocupacions del dia a dia.
Són molt bèl·lics i violents! Com si no existissin milers (o potser milions?) d’alternatives. Hi ha jocs de tot tipus: arcade, de reflexió, de resolució de puzles, de gestió i organització, d’esports, d’acció i aventura, de cartes, casuals, d’estratègia, jocs de taula, de paraules, de coneixement, simulacions…

Però tenen coses bones!

Els videojocs ens permeten passar-ho bé, divertir-nos i passar l’estona! Molt sovint, l’estona que estem jugant passa volant.

Ens permeten jugar amb els i les col·legues sense haver de quedar al mateix lloc, inclús cadascú des de casa seva. Pot fer més fàcil organitzar-nos perquè tinguem temps per jugar amb d’altra gent i fer les altres coses que hem de fer per a tarda: estudiar, anar a entrenar o endreçar l’habitació. Però recordem que la millor manera de connectar amb els nostres amics i amigues sempre és en persona!

Hi ha qui per desconnectar quan un dia no li ha anat bé surt a córrer, qui es posa a teixir o altres decideixen pintar mandales. Hi ha qui juga una estona videojocs. Tot i que per desconnectar també podem aficionar-nos a altres coses: tocar un instrument, fer esport, pintar, quedar amb els amics i amigues per fer una volta…

Ens pot transportar a altres universos (més fantàstics o més realistes), i per tant podem imaginar nous mons, construir altres relacions amb persones i éssers vius, interpretar un paper que al nostre dia a dia és impossible. I això passa per construir també mons menys violents i agressius, poder ser lliures fora de tot judici i fins i tot alliberar-nos. Animem-nos a traslladar aquests mons possibles fora de la pantalla! I a provar altres formes de desenvolupar la nostra imaginació, com llegint llibres o escrivint les nostres històries.

Si triem bé els jocs, podem desenvolupar i potenciar algunes competències com la creativitat, la presa de decisions, el treball en equip o la paciència. Aquestes habilitats són conegudes com a soft skills, i son interessants, però també hi ha altres maneres d’adquirir-les fora de les pantalles.

Que no ens despistin del que hi ha al darrere

Els videojocs més populars, els que creen més hype i tenen més fama, els creen unes poques empreses que dominen el mercat mundial, deixant a les petites empreses en una clara situació de desigualtat.

Si no paguem nosaltres és perquè hi fan negoci. Per exemple, als videojocs de taules i mòbil trobem molta publicitat mentre juguem. Entre partida i partida? Un anunci. Quan ens quedem sense vides i volem continuar jugant? Un anunci. Si volem un comodí per passar-nos un nivell en el que estem atrapades? Un anunci. Però als videojocs de les consoles també trobem publicitat. Per exemple a les tanques publicitàries als videojocs d’esports, roba de marques reals per comprar per al nostre personatge (i per nosaltres), mobles d’una gran cadena per comprar en videojocs de simulació, armes desenvolupades per la indústria armamentista que es fan servir a les guerres i als videojocs de shooting…

Sigui un videojoc gratuït o no, cada cop és més habitual trobar opcions de micropagament dintre del videojoc. S’han convertit en la manera més fàcil per obtenir avantatges als videojocs, o “personalitzar” més l’experiència. Tot i que hi ha alternatives per no caure a la trampa, cal anar amb cura de que aquests micropagaments no s’acabin convertint en una MACROdespesa. Atenció: per jugar no cal gastar-se la pasta de comprar consoles, mòbils, tauletes, els videojocs, les microtransaccions… Podem jugar amb les coses que ja tenim al nostre voltant, o fer altres coses que no costen diners!

El fet que hi hagi una moneda pròpia del joc i la forma en que aquesta funciona, permet posar-hi diners constantment, però no treure’ls!

Hi ha mecàniques dels videojocs que tenen patrons molt similars amb els jocs d’atzar o d’apostes; fan que hi gastem més i a més ens acostumen a aquest tipus de jocs.

El món dels videojocs ens permet connectar amb altres mons, però no desconnectem del tot del que ens envolta; a vegades també hi podem detectar moltes conductes que són reprovables i que els videojocs fomenten, i fins i tot premien. Com és el cas del masclisme, el racisme o la lgtbiq+fobia. Sembla que si som crítiques amb aquestes conductes, som un o una bitxa rara, perquè “no sabem diferenciar els videojocs del món real”. Precisament perquè els videojocs també són el món real ens condicionen la nostra mirada sobre el món, i volem que els videojocs no fomentin actituds discriminatòries cap a cap col·lectiu.

Molts dels videojocs més coneguts, més jugats i que més beneficis aporten a les grans empreses que els desenvolupen, es construeixen sobre la violència, aconseguint que aquesta cada cop escandalitzi menys a la gent, contribuint així a la deriva cada cop més violenta i autoritària del món.

Sembla que hi ha videojocs que ho són més que altres. Els videojocs de consola o ordinador tenen més prestigi que ela que es juguen a tauletes o mòbil. Hi ha qui creu que els videojocs d’acció, aventures o shooting són més vídeojocs que els videojocs casuals, de gestió o de simulació. Aquestes distincions es sustenten en visions sexistes i classistes i deixen “fora” a molta gent.

Està bé si no en tenim o no hi juguem!

No cal que tothom tingui els mateixos gustos i interessos. Pot ser que no ens agradin, que no se’ns donin be o inclús que ens avorreixin.

No ens caldrà gastar-nos molts diners en les consoles o els ordinadors, ni haver d’estar comprant les extensions dels jocs, els passis de temporada o pagant les subscripcions mensuals de les plataformes de jocs.

Al final, els videojocs s’estan convertint en un entreteniment de masses i algú ha de mantenir vives alternatives d’oci i entreteniment.

Inclús si n’hem fet servir, pot passar que el fet de jugar perdi interès (perquè hi ha massa agressivitat, perquè ens dona ansietat i no podem gestionar-la bé, perquè se’ns escapa de les mans…). Si no ho gaudim, deixem de jugar!

Però si juguem, fem-los servir bé!

Marquem-nos uns límits de temps per jugar a la consola, el mòbil o la tauleta. I sobretot complim-los! No ens autoenganyem amb frases com “estic en bona ratxa i ara no puc parar” o “no puc acabar sense guanyar una parida”.
Prioritzem sempre altres tasques abans que fer una partida: fer els deures o estudiar, endreçar l’habitació, anar a veure a l’àvia… Si ho fem al revés, potser deixem de fer coses que són més importants que jugar a videojocs.
Si un dia ens passem del límit que ens marquem, descansar els següents dies. La vista i el cos ho agrairan!
Prenem-nos-ho amb calma, els videojocs només són un joc! Per tant, ens ho hem de passar bé. I hem de saber distingir el que passa a la pantalla, del que passa a fora: els esports es continuen practicant en zones esportives (no només a la pantalla); la gent no es va atropellant i fent curses amb els cotxes pel carrer (com sí que passa als videojocs) i per moltes combinacions de caramels que facis, aquests no exploten.
Fem altres coses! Passar massa estona davant la pantalla ens pot deixar amb ganes de no fer res, i com menys coses fem, menys ganes tenim de fer coses. És una espiral que a vegades ens costa de trencar.
És guai tenir un criteri propi a l’hora d’escollir els jocs, segons els teus principis, i no segons la moda. Si no ens agrada la guerra, per què juguem a matar? Si pensem que no hi hauria d’haver diferència en el tracte entre nois i noies, per què juguem a videojocs on les noies semblen només un objecte de desig?
No hi fem servir diners. O si ho fem, marquem un límit de diners per gastar-nos dintre del videojoc (sempre amb el consentiment de la família). No ens deixem influenciar per les ofertes i promocions dels videojocs, ni per les quantitats de diners que es gasten alguns gamers professionals i que ens ensenyen a través de xarxes socials.

Parem especial atenció quan…

Només parlem dels videojocs, o només podem pensar en la següent partida que jugarem. Si ens passa això, és moment de recuperar altres interessos i potenciar-los.
Si habitualment juguem sempre soles a l’habitació. Encara que en línia siguem centenars o milers de jugadores, pot estar bé de tant en tant jugar amb més gent: amb les col·legues de classe, amb companys d’equip, amb cosins i cosines… Segurament pot ser més divertit jugar juntes, comentar la partida, compartir estratègies.
Si deixem de fer altres coses importants o obligatòries per jugar una partida més als videojocs: deures o estudiar, jugar amb la meva germana petita, parlar amb els pares, sortir al carrer, deixar de banda fer esport o altres aficions…
Vivim malament no poder jugar. Podem sentir que tenim ansietat o ho trobem a faltar i que això ens posi de mal humor, agressives i ho acabem pagant amb altres persones. Potser ens va bé trobar de manera habitual moments de desconnexió dels videojocs i les pantalles per a prevenir que ens passi.
No gestionem bé els emocions que ens produeixen els jocs. Potser em poso massa nerviós o nerviosa quan la partida no avança com voldria, insulto al videojoc quan em surt un missatge que diu “Game Over” o tiro el comandament de la consola contra la paret quan em marquen un gol o em maten? Hauríem d’estar alerta de no viure amb més intensitat els videojocs que el que passa a fora de la pantalla. Ens enfadem tant amb les injustícies? Insistim tant a passar el curs com a passar-nos el joc de moda?
Ens estan afectant al menjar o al dormir.
- Em salto l’esmorzar dels caps de setmana perquè només llevar-me m’enxufo als videojocs? No parlo amb la família mentre sopem perquè estic acabat una partida amb el mòbil? M’emporto el menjar allà on tinc la consola per poder menjar mentre continuo jugant?
- Estic anant a dormir més tard del que hauria perquè estic estancat en un nivell, i fins que no me’l passi no em poso a dormir? M’adormo a les primeres hores de classe perquè cada nit jugo unes partides en línia amb els col·legues?
Ens gastem més pasta de la que volíem gastar-nos en un inici, o quan ni tan sols sabem quants diners ens hem gastat en microtransaccions per aconseguir vides noves, skins, multiplicadors de puntuació, sobres…