Dispositius
Aparells electrònics, dispositius, pantalles… mòbils, tauletes, ordinadors, smart tv, consoles portàtils, reproductors, rellotges “intel·ligents”, llibres digitals, pissarres electròniques i pantalles digitals a l’aula… Cada cop hi ha més aparells electrònics diferents i tot i que sembla que cada pantalla te les seves funcions concretes, al final totes s’assemblen molt i serveixen per coses molt similars. Dit d’una altra manera: puc trucar des del rellotge, mirar vídeos des de la consola portàtil, jugar en línia des del meu mòbil o interactuar amb les meves amistats des de la tauleta. Ho puc fer “tot” des de “totes” les pantalles.
I ens diuen que les necessitem totes. Necessitem el mòbil perquè és només nostre i ens dona privacitat, necessitem la consola per tenir la millor experiència amb els jocs, necessitem el portàtil per poder fer la feina de l’insti, necessitem la tele per veure millor series i streams…
Però és realment així? Ens calen tantes pantalles? Que en consumim tantes té algun impacte sobre nosaltres? I que les consumim amb molta freqüència té algun impacte en el planeta?
Diuen, diuen…
Diuen, diuen… que no es pot viure sense pantalles, perquè hem nascut amb elles; que la gent adolescent hi està molt enganxada; que està afectant les relacions personals que mantenim; que si no en sabem fer ús, no podrem accedir al mercat laboral; que no s’haurien de fer servir a tot arreu o sí (bé, depèn de qui ho digui); que ens fan la vida més fàcil…
En diuen moltes coses, algunes força contradictòries entre elles.
Però el cert és que les pantalles es perceben com una necessitat (encara que no ho siguin), no només com un desig, i que això sigui així no beneficia a tothom per igual.
Les critiquen per…
Se les critica molt, però no pels motius que més ens haurien d’alarmar o preocupar.
Si pensem per exemple en el mòbil, ho veiem clar! A vegades a qui es critica en realitat és a qui en fa ús i no a la pantalla en si mateixa? Es critica pel temps que s’utilitzen, pel contingut que s’hi genera i consumeix, per com s’hi exposa la intimitat, per quines relacions d’assetjament s’hi poden donar…
Però no es critiquen les pràctiques empresarials abusives, la gestió que es fa de les dades per part de les empreses, la dependència que generen de forma pre-dissenyada amb l’objectiu d’augmentar beneficis econòmics… I tampoc es critiquen per les emissions contaminants que es genera al fabricar-les i fer-les servir, ni la cultura consumista que es promou, la dificultat de reutilització o reciclatge dels seus components o les relacions colonials nord-sud que es donen en la seva producció.
Però tenen coses bones
Ens permeten gaudir dels continguts que ens interessen i fer activitats que ens agraden. Podem generar continguts, plantejar creacions artístiques, generar i exposar la nostra identitat…
Serveixen per l’entreteniment però també per fer estudiar, fer feina, aprendre noves habilitats… Podem veure-hi coses però també podem gravar, muntar, compartir… en resum, crear coses amb aquesta tecnologia.
La majoria d’aparells els podem tenir fàcilment a l’abast, bé sigui perquè els comprem, o perquè algú de casa o de la família en té un i el podem compartir.
A més, alguns d’aquests ens poden acompanyar arreu com el mòbil, un rellotge “intel·ligent”, o una tauleta. És veritat que la una televisió es fa més difícil portar-la a sobre tot el dia.
Però per solventar això, molt sovint sorgeixen actualitzacions o versions millorades (encara que siguin millores tecnològiques a compte gotes) que ens permeten fer nous usos. Ara per veure la televisió ja no ens cal aquest aparell, la podem veure en altres dispositius que són portàtils.
Podem aplicar els seus usos a tasques diàries perquè ens siguin més fàcils o accessibles, fins i tot a l’institut, a la universitat o a la feina ens obliguen a fer servir alguns programes determinats. I a casa ens pot servir per controlar les despeses que tenim, el repartiment de tasques de la llar, o fer llistes de la compra col·laboratives.
Ens fan sentir que estem més comunicades amb altres persones i en moltes ocasions més autònomes de les persones adultes. Tot i que maneres de comunicar-nos a distància ja n’hi havia abans de les pantalles, com les cartes i les postals, ara ens permeten una comunicació instantània.
Que no ens despistin del que hi ha al darrere
Saber en quines condicions han estat produïts i comercialitzats els dispositius no és fàcil, ja que tota la publicitat i promoció dels aparells destaca només allò positiu per a potenciar la seva compra (i com més immediata i sense reflexió de les consumidores millor!).
L’exemple és el mòbil, però ho veiem també en qualsevol dels altres aparells electrònics. Si volem saber on ha estat fabricat i en quines condicions, tant de les treballadores com d’impacte en el medi ambient, no ens serà gens fàcil treure’n l’entrellat.
A moltes de les indústries on es fabriquen els aparells de les marques més importants es produeixen violacions de drets laborals (inclús els més bàsics) de les persones que hi treballen: jornades laborals molt extenses, sous molt baixos, falta de descansos, situacions de salut nocives i riscos laborals molt elevats… I no ho diem nosaltres, ho alerten organitzacions com Amnistia Internacional. La majoria de producció a més es dona o bé en països del sud global i empobrits (perquè així les empreses abarateixen els costos i maximitzen els beneficis) o bé en els que la legislació és més flexible i favorable a pràctiques no respectuoses ni envers les treballadores, ni tampoc el medi ambient.
I això només en relació a la fabricació, però després hi ha el transport i la distribució, que també té un impacte ambiental molt elevat.
Per altra banda, el que duren els aparells coincideix amb la disponibilitat de nous models! Algunes pantalles podrien durar molt, però l’experiència ens diu que el canvi és constant; els motius poden ser diversos (voler estar a la moda, obsolescència programada, dificultat de reparació, etc.) però la percepció en general és que podem i hem de consumir tants aparells electrònics com vulguem (si a casa tenen els diners per comprar-los). Això és absolutament artificial i creat per a que consumim més i més.
Amb aquest model consumista, ens sorgeixen preguntes importants:
- Són infinits els recursos materials per a crear dispositius?
La resposta és clara: no, no són infinits. I això ja ho podem haver comprovat quan algunes marques han anunciat models de consoles que després no es podien fabricar per falta de materials dels seus components, o marques de telèfons mòbils que han hagut d’endarrerir el llançament del seu nou model per falta de peces.
- Per què costa tant reparar els aparells?
No hauria de costar tant! En molts casos ni és difícil tècnicament ni és costós econòmicament. Interessa que no sapiguem com funcionen els aparells per a que no ens atrevim a reparar-los o que sigui molt difícil (o car) adquirir peces de reemplaçament, o que les reparacions triguin molt de temps… Així, incentiven a que es comprin aparells nous.
- On van a parar o què en fem dels aparells que ja no utilitzem?
Ens agradaria que la resposta no fos aquesta, però en moltes ocasions els residus electrònics no es gestionen adequadament i retornen a països del sud global com a productes de “segona mà” però que en realitat són deixalles electròniques que s’acumulen a tones, que sense tractar malmeten l’entorn i perjudiquen greument les condicions de vida de les comunitats que viuen en aquestes zones.
Està bé sinó en tenim…
Està fantàstic no tenir mòbil! És molt guai si a casa decidim regalar la tele i no tenir-ne! Genial si les consoles no ens interessen! Tenir pantalles no és una obligació ni un dret humà, és una opció que podem tirar.
No estarem tot el dia pendents de les bateries, les notificacions, si els hem de portar a sobre, si es trenquen, si sonen…
Ens podrem gastar els diners en d’altres coses útils: uns mosquetons d’escalada, un regal per a l’àvia o dos llibres.
O si en tenim, utilitzem-les bé!
No ens cal tenir-ne quan abans millor, ni tenir-les totes. Ni tampoc cal tenir sempre els darrers models.
A l’hora de demanar un aparell, procurem distingir entre desig i necessitat. Per a què ho vull? Quan i com ho utilitzaré?
Quan més les compartim, millor! No em cal una tele a l’habitació o una tauleta pròpia.
Podem conèixer alternatives i modificar les nostres pràctiques de consum en general, també dels dispositius. Informem-nos com a persones consumidores dels nostres drets.
Acabem amb la cultura d’un sol ús dels aparells electrònics. Apostem per re-utilitzar, arreglar i fer un bon manteniment dels dispositius per a que durin més, i tinguin un menor impacte negatius sobre el medi ambient i els països del sud global.