Que els videojocs són un tot un fenomen al nostre context més immediat és un fet. I que aquest fenomen és molt extens, també. I no som les úniques persones que ens n’hem adonat, clar…

Les empreses també han vist, i no és una cosa d’ara sinó de fa anys, que els videojocs són una manera d’arribar a molta gent alhora. De fet ho són igual (o més) que ho és la televisió, la ràdio o les xarxes socials. Té molt de sentit si pensem que hi ha videojocs als que hi juguen 300 milions de persones. 300 milions!

Això ha implicat que, igual que a la resta de mitjans, és molt comú trobar publicitat als videojocs. Moooolta publicitat. Per exemple, ho podem veure molt clar en la publicitat en forma de bàner que ens pot aparèixer sobreposat a la pantalla, o a un vídeo entre una partida i la següent, però sovint inclouen publicitat d’altres maneres menys evidents i no en som tan conscients.

El més habitual és trobar publicitat dins el videojoc (se’n diu in game advertising en anglès): com dèiem no es tracta de posar l’anunci abans, durant o desprès de la partida, sinó d’integrar-lo en els escenaris del joc com si formés part d’ell.

Molt possiblement, ets conscient d’aquest anunci menys vegades del que realment apareix, tot i que sí que el perceps i el veus cada vegada (i poc a poc se’t va fent més i més familiar aquesta marca). I això és perquè tenim la publicitat tan integrada al nostre dia a dia, és tan habitual i forma part dels nostres escenaris quotidians, que quan s’inclou als videojocs es difícil de detectar.

Fins i tot hi ha videojocs que posen publicitat de marques inventades per fer una ambientació “més realista” de l’entorn del videojoc, tot i que a vegades també es fa per a parodiar-les o fins i tot criticar-les. A vegades l’impacte és tant alt que el producte fictici del videojoc es produeix i es ven per a consum, com va passar amb un refresc inventat molt similar a un mundialment conegut per a un videojoc durant l’any 2008 de forma promocional.

Aquesta estratègia apareix a les nostres pantalles de dues maneres:

Una d’estàtica, que no té cap interacció amb el joc. És aquella publicitat que s’ubica en suports similars als que ens trobem a entorns físics, però al món del nostre joc: cartells a carreteres, màquines expenedores, tanques publicitàries d’un esdeveniment esportiu…

I una de dinàmica (que també s’anomena product placement en anglès i que vol dir “col·locar el producte”). La publicitat s’ubica en elements que interactuen al joc i poden afectar la seva jugabilitat, com per exemple el cotxe que condueix el protagonista, la roba que pots desbloquejar i posar-te, restaurants ens els que menjar, beguda per comprar o mobles per posar a la casa que estàs dissenyant.

També hi ha una altra estratègia que es relaciona amb les anteriors però és a un altre nivell: l’advergaming. En aquest cas el videojoc no és el lloc on posar-hi la publicitat, sinó que la publicitat és el propi videojoc. Hi ha marques que treuen al mercat el seu propi videojoc per anunciar un producte de l’empresa.

Potser aquestes estratègies et són ja molt familiars i les veus constantment i penses, a mi aquest tipus de publicitat no m’afecta. Però quan veiem una marca una vegada, i una altra, i una altra, durant hores i hores que podem arribar a passar un joc, al final no acabem associant-la a aquest joc, a les bones estones que hi passem, a les emocions que ens provoca? Al final no ens acaba afectant molt més dels que ens imaginem?