Vivim rodejades de pantalles i aquestes formen una part essencial de la nostra vida. Ens aporten informació, entreteniment, diversió… i ho fan des de continguts i aplicacions molt variades: els videojocs, les sèries i pel·lícules, el contingut a xarxes socials…
Ara bé, també és cert, que hi ha una part dels continguts que conté violència, cada vegada més present i més normalitzada. De fet, no només són continguts violents, sinó que cada cop hi ha més continguts ultraviolents. És a dir, continguts exagerats, molt explícits i amb molta crueltat.
Exemples en podem veure molts i diversos. Als videojocs es recreen experiències cada cop més violentes i realistes, ja no es tracta de matar “marcianitos”. Però com dèiem no és només als videojocs; us heu fixat que s’han posat molt de moda els pòdcasts de temàtica “true crime” amb detalls molt escabrosos? A les xarxes socials cada cop és més habitual veure escenes explícites amb molta violència (tot i els filtres que passen tots els continguts i els problemes de salut mental que comporta per a les treballadores que revisen aquests continguts). O a les sèries i pel·lícules cada cop és més habitual l’ús de la ultraviolència com a recurs habitual en els elements narratius.
La Finestra d’Overton
La finestra d’Overton és una manera d’explicar com, en aquest cas, certs continguts que en un primer moment es consideren massa extrems o inacceptables, poden esdevenir a poc a poc acceptats socialment. Es coneix com a finestra perquè la manera de representar-ho és com una finestra, on se situa en el centre el que està acceptat i deixa a fora allò que no.
Diagrama de la finestra d’Overton
En el cas que ens ocupa la ultraviolència ha passat de ser rebutjada a convertir-se en una part habitual d’alguns formats d’entreteniment. Això ha passat principalment per dos motius: la normalització i el desplaçament progressiu.
Per normalització entenem que es percebi com a no discutible, com a “natural”. I per desplaçament progressiu el fet que aquestes escenes ultraviolentes han anat passant d’estar fora de la finestra a situar-se al centre d’aquesta. Això fa que el concepte d’“inacceptables” es desplaci també cap a situacions cada cop més extremes.
Per què els continguts ultraviolents són problemàtics?
La presència cada cop més habitual d’ultraviolència a les pantalles és problemàtica per diferents motius: Primer de tot a nivell individual, la visualització més o menys continuada ens insensibilitza cap a aquestes escenes, i per tant quan al nostre entorn hi ha situacions violentes no reaccionem com hauríem de fer-ho perquè potser no ho detectem com a violent. Inclús potser és més fàcil tenir actituds i comportaments violents sense detectar-ho.
Per altra banda, a nivell col·lectiu, si a tota la societat li passa el mateix és més fàcil que tinguem una societat cada cop més agressiva i violenta, deixant enrere la possibilitat de resoldre els conflictes, també els col·lectius, de manera pacífica.
I què podem fer?
Davant d’una situació en què cada cop és més habitual la presència d’aquest tipus d’imatges, podem optar per activar diferents estratègies:
– Desenvolupar el nostre sentit crític per identificar millor què és violent. Segurament és el més important, perquè si no serà complicat fer servir altres estratègies sense identificar prèviament quins són els continguts violents i ultraviolents.
– Optar per visualitzar continguts sense violència que posin en valor altres continguts.
– Fer cas a les recomanacions que acompanyen els continguts, com el sistema PEGI dels videojocs, o els avisos i restriccions d’edat de pel·lícules i sèries.
– Organitzar-nos per demanar un canvi en la indústria respecte a aquest tipus de continguts.
I si tornem a moure la finestra?
Tot i que la violència existeix fora de les pantalles, la seva presència d’una forma tan habitual no és inevitable. Igual que la Finestra d’Overton s’ha mogut cap a uns continguts cada cop més violents, la podem tornar a veure cap a continguts més amables, que construeixin una societat més cooperativa i pacífica.